Et presentem la increïble i inspiradora història d’en Jeff, un gos que va ser rescatat després de ser trobat arrossegant-se pel carrer i que ara és feliç desplaçant-se en una cadira de rodes. Avui, al blog de Gosbi, t’oferim un exemple de superació i amor incondicional de la mà de la seva tutora, Ruth. Llegeix l’entrevista i descobreix com és aquest valent pelut, els reptes que afronta dia a dia i com li va canviar la vida adoptar aquest heroi sense capa. No et perdis aquesta emotiva entrevista on descobrim la força de l’amor i la importància de donar segones oportunitats. Si vols més informació sobre com és conviure amb un animal amb discapacitat, contacta amb l’associació Juno Dog Project.
Ver esta publicación en Instagram
Ens podries explicar com va arribar en Jeff a la teva vida i quina va ser la teva primera impressió en conèixer-lo?
Jeff tindria uns 6 anys quan va ser trobat sol i abandonat al carrer, arrossegant les potes del darrere i amb un bolquer posat, en un estat físic deplorable. El van recollir al CAAC de Barcelona el mes de març, just quan començava la pandèmia de la COVID-19. Va ser allà on, gràcies a la donació d’una cadira de rodes, la seva vida va començar a canviar. Després d’una crida d’urgència per trobar-li una família d’acollida, ho vam valorar i, el 12 d’abril de 2020, Jeff va arribar a casa amb la seva cadira de rodes. La meva primera impressió va ser de tendresa i amor infinit. Vaig saber que tenia molt a ensenyar-nos: sobre les seves cures, sobre la seva vida, sobre el que representa la discapacitat animal en un món humà mancat d’empatia, i sobre el món en general.
Què és el que més et sorprèn d’en Jeff en el seu dia a dia? Com reacciona la gent quan el veu pel carrer?
El que més em sorprèn d’en Jeff és la seva energia infinita, per a tot! Per anar a la cuina quan toca llauna, per avisar-me quan sona el timbre, per demanar-me que el rasqui o quan vol baixar al carrer. És terriblement actiu i jovial! Al carrer pot ser un gos tranquil, que ho ensuma i inspecciona tot, tot, tot. No perdona cap arbre, cap sac d’obra, cap cantonada, tot està perfectament inspeccionat i analitzat. Altres vegades pot ser un gos actiu amb ganes de córrer i que em fa córrer a mi també.
Les reaccions de la gent són molt variades. La majoria responen amb condescendència, una amabilitat forçada que neix del sentiment de superioritat, ja que solen referir-se a en Jeff dient que “fa pena”. Després hi ha qui mai ha vist un gos en cadira de rodes: alguns es meravellen, altres pregunten i, malauradament, alguns riuen.
Quins són els majors reptes que afrontes diàriament amb en Jeff? I com els supereu junts?
Amb en Jeff m’he trobat amb dos tipus de reptes. Un és la gestió de la seva incontinència, ja que porta bolquer i requereix una rutina d’higiene molt estricta. El segon, que mai hauria imaginat que seria un repte, és la reacció de la gent quan ens veu pel carrer. El meu desig és sortir com qualsevol altra persona amb el seu gos, però sovint ens trobem amb situacions que, viscudes dia rere dia, es fan tedioses: atendre curiosos, esquivar preguntes invasives, fer front a actituds irrespectuoses… Ho superem, bé, jo fixant-me en ell, que clarament no hi fa cas, i jo sortint amb auriculars per no escoltar comentaris i opinions que no he demanat.
Com t’ha canviat en Jeff la perspectiva sobre la vida?
En Jeff m’ha fet ser molt protectora amb ell. Vigilo molt que la seva integritat física no es vegi compromesa. No permeto comentaris que ens faltin al respecte. Conviure amb ell m’ha fet més sensible i empàtica amb els col·lectius minoritaris en general, i alhora m’ha obert els ulls: la societat no accepta el que és diferent, jutja amb molta facilitat. Com va escriure Saint-Exupéry a El Petit Príncep, corroboro que “l’essencial és invisible als ulls”.
Hi ha hagut moments en què has sentit que la situació era massa difícil? Com vas trobar la força per seguir endavant?
Al principi, gestionar la seva incontinència va ser caòtic fins que vam aprendre els seus temps, a usar bolquers per a humans, a canviar-los correctament i a evitar desastres a casa. La força per seguir endavant ens la va donar el mateix Jeff. Als problemes se’ls troben solucions. Mai es tira la tovallola, mai ho he pensat. Mai. És un ésser viu amb unes necessitats especials i jo li vaig donar la meva paraula que el cuidaria tota la vida.
Quin ha estat el moment més emotiu que has viscut amb en Jeff des que el vas adoptar?
El moment més emotiu, a part del dia que el van portar a casa i el vaig veure per primera vegada, va ser quan el vaig veure caminar amb la seva cadira de rodes pel passadís de l’hospital veterinari, després d’una delicada operació a la columna. Ple de morfina per no sentir dolor, em reconeixia i venia content cap a mi. El vaig veure tan petit, tan fràgil i vulnerable… i el vaig tornar a estimar amb bogeria.
Quin consell donaries a persones que es trobin en una situació similar amb una mascota amb necessitats especials? I a aquelles que estan considerant adoptar una mascota amb discapacitat?
Els diria que tinguin paciència, que observin el seu animal tal com és, no com el veiem els humans, per comprendre la seva naturalesa i entendre les seves necessitats. Els demanaria que es deixin transformar pel seu animal, que visquin la seva discapacitat com una oportunitat per créixer com a persones i desenvolupar la capacitat de cuidar-los.
Adoptar un animal amb necessitats especials implica una abnegació absoluta i una empatia rotunda, ja que es prioritza el benestar de l’animal per sobre de les comoditats que podria suposar no oferir cures addicionals. La vida es transforma. Es pot viure com una cosa negativa o, si s’obre el cor, com una cosa positiva, i és molt enriquidora. No hi ha moltes coses tan belles com fer un espai a la nostra vida per acollir un animal amb necessitats especials, no per pena, sinó per amor, dignitat i, sobretot, per equilibri i justícia en un món ple de patiment animal. Adoptar un animal amb discapacitat és un acte de rebel·lia, valentia i justícia, i, per sobre de tot, d’amor.
Quin és el moment favorit del dia per en Jeff? Com adaptes la teva rutina a la seva discapacitat?
El moment favorit d’en Jeff és quan surt al carrer. No importa el clima o l’hora, sempre és bon moment per sortir. I també per menjar llauna. Adora la seva ració de menjar humit al vespre, després de l’última passejada. És una rutina inamovible.
Quina creus que és la lliçó més important que en Jeff ha donat a aquells que el coneixen?
En Jeff és un mestre caní. Aquells que canvien la seva mirada en veure’l arriben a comprendre que en Jeff és un gos. Sembla obvi, però el 90% de les persones amb les quals ens creuem no veuen en ell un gos, veuen un “pobre gos”, i això no és real. Jeff ensenya que ell és tan digne i tan gos com qualsevol altre. Darrere d’això, que pot semblar trivial, hi ha quelcom important: veure les coses com són, sense prejudicis ni estigmes.
Creus que la història de Jeff pot inspirar altres persones?
Visibilitzar la història de Jeff serveix per salvar vides i evitar eutanàsies injustes. La vida d’un gos en cadira de rodes, amb mobilitat reduïda o amb qualsevol altra diversitat és tan digna com la de qualsevol altre ésser viu. Ningú és menys que ningú. És una lliçó extrapolable a molts altres àmbits de la vida.
Què és el més gratificant de cuidar un gos com Jeff?
El més gratificant és sentir que ell em dóna més a mi que jo a ell. Quan miro enrere, en aquests quatre anys junts, sé que he desenvolupat qualitats i habilitats que no sabia que tenia. És gratificant que ens parin pel carrer i ens expliquin casos similars al seu. Hem trobat persones que ara li donen una oportunitat al seu gos perquè saben que existeixen mitjans, com les cadires de rodes. És meravellós escoltar com els nens petits ens assenyalen i sentir els pares explicar-los: “És com amb les persones, així poden sortir al carrer”. El món canvia a poc a poc, i gràcies a la visibilitat de Jeff i de totes les persones que mostren als seus animals especials a les xarxes socials, es teixeix una xarxa de suport que demostra que hi ha molta vida i dignitat en la discapacitat.
Arran de l’experiència amb Jeff, la Ruth va fundar l’associació Juno Dog Project amb l’objectiu de donar visibilitat a la discapacitat animal i orientar i acompanyar les persones que vulguin donar una segona oportunitat a aquests peluts. Entra al seu web i descobreix-los.